PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

A Navàs, Climent Forner hi ha viscut trenta-un anys. Actualment, des de la distància de Viver i Serrateix, on es traslladà a finals dels vuitanta, continua afirmant que “em sento navassenc com el primer i des del primer dia”. Això és el que traspuen les pàgines d’aquest llibre: el seu amor envers el poble que el va acollir durant tants anys. Ara, després de moltes garbellades, mossèn Climent pot contemplar el camí transcorregut. Una dilatada història, personal i col•lectiva, que comença l’any 1958 i que, finalment, després de quaranta anys, ha pogut plasmar en aquestes pàgines. Amb l’estil directe i amè que el caracteritza, l’autor ha donat forma a aquests articles, l’origen dels quals eren bona part xerrades radiofòniques. Hi trobareu reflectits esdeveniments de tota mena, socials, culturals, polítics, religiosos, esportius..., en homenatge al poble de Navàs i a les personalitats més rellevants que han encarnat la seva història.

Sobre Climent Forner

Manresa, 1927. Fill de mare berguedana, va viure a la ciutat de la Patum des dels nou anys. Estudià al Seminari de Solsona. Al 2002 es va complir el cinquantenari de la seva ordenació sacerdotal. La seva obra poètica ha quedat aplegada en tres volum: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995). Entre d’altres, ha publicat també el poemari Amb peus lleugers com els dels cérvols (1993). L’any 1996 donà a llum el llibre Un llarg hivern a Castellar de N’Hug (Diari d’un rector), publicat en aquesta mateixa col•lecció. Recentment, amb Benigne Rafart, ha aplegat en un volum els Goigs marians del bisbat de Solsona.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Amb el present volum l’autor ha bastit una mena de galeria de solsonins il•lustres. En primer lloc, per salvar de l’oblit tot un seguit de persones que són com els nostres “pares en la fe” i que, en uns temps canviants i mancats de referents, ens són necessaris. També per fomentar l’autoestima i afirmar la nostra idiosincràsia solsonina en un món, i també en una Església, que corre el perill d’oblidar-se o de no tenir prou en compte les petites realitats humanes. Entre els “homenots” que hi figuren trobareu filòsofs, historiadors, teòlegs, arqueòlegs, poetes, músics, artistes, mestres..., i des d’apòstols de l’obrerisme cristià ras fins a bisbes i arquebisbes. Una altra característica a ressaltar: tots aquests “solsonins” –si no d’origen alguns d’ells, sí d’arrelament i compromís vital—són ja tots en glòria. Per això, el catàleg de personatges acaba esmentant les dues morts recents que més ha colpit la nostra Església com són mossèn Ramon M. Serchs i el bisbe Antoni Deig.

Sobre Enric Bartrina

Va néixer a Gironella (Berguedà) el 29 de març de 1934. Estudià la carrera eclesiàstica al Seminari de Solsona. Fou ordenat capellà pel bisbe Tarancón l’any 1957. Va ser vicari de Fígols les Mines i de Súria. Exercí de rector durant vint-i-cinc anys a Guardiola de Berguedà, on va promoure la restauració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i publicà el llibre El castell de Guardiola (1985). Aprofundí estudis de paleografia i diplomàtica a la Universitat de Barcelona i participà en un curs d’arxivística. L’any 1988 fou nomenat director de l’Arxiu Diocesà de Solsona. Va ser durant tres anys secretari del bisbe Antoni Deig. És canonge de la Catedral. S’ha especialitzat en temes solsonins. Ha publicat, entre d’altres treballs, El Bisbat de Solsona (1993), Aportació del bisbat de Solsona a l’Església i al País (1993), Quan Solsona va perdre el títol de ciutat (1994), Episcopologi solsoní (1997), La dona i el carlisme (1998), Els càtars a Solsona (2001), 50 anys de la fira de sant Isidre (2002), Santa Llúcia a Navès (2003) i un munt de col•laboracions en revistes locals, comarcals i diocesanes. Des del seu càrrec d’arxiver impulsa treballs d’estudiants, promou recerques universitàries, acompanya tesis doctorals i dóna suport a moltes activitats culturals.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Dins de la comarca del Solsonès, una ampla vall presidida per la vila de Sant Llorenç de Morunys formava, amb els territoris de l’actual municipi de Navès, l’antiga Vall de Lord, la qual fou repoblada per Guifré el Pelós a partir de l’any 870. Al cap d’un segle, concretament el 29 de desembre del 989, Ermengol, fill del comte de Barcelona, va vendre per tres-cents sous la muntanya de Lord amb la capella de Santa Maria, els alous, les terres i la casa. Aquí comença la història coneguda del santuari de Lord. Des dels orígens i fins a l’actualitat, Ramon Garcia ressegueix pas a pas totes les vicissituds que, al llarg del temps, ha viscut el santuari i posa a les mans del lector tota la informació disponible, al llarg sobretot de deu capítols enriquits amb diversos apèndixs i annexos, que recullen la veu de nombrosos historiadors i estudiosos, que han propagat anteriorment la història del santuari i la devoció a la Mare de Déu de Lord que s’hi venera.

Sobre Ramon Garcia

Va néixer a Obiols, municipi d’Avià (Berguedà), l’any 1940. Va ingressar al seminari de Solsona, on fou un dels promotors de la revista “L’Infantil”. Posteriorment va estudiar a la Universitat Pontifícia de Comillas i, des de 1965, és sacerdot. L’any 1971 fou mobilitzat per ingressar a l’exèrcit i, des d’aleshores, exerceix com a capellà castrense. A la marina, des de 1980, ocupà el càrrec de capellà primer –equivalent un grau a tinent de navili. Ha estat adscrit a la base de Cartagena i, recentment, de Cadis. L’any 1990 va ser enrolat en la primera expedició militar espanyola al Golf Pèrsic, experiència que donà com a fruit el llibre Proa al Golf. És diplomat per l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona i ha publicat altres obres com Un temps a la Segarra i un original volum de memòries, narrades amb un gran sentit de l’humor, sota el títol de Calamitats (Amenitats), que aparegué el 1996 dins d’aquesta mateix col•lecció.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Aquest és un llibre original i heterogeni. Si el subtítol és evident, el títol no pot ser més simbòlic i significatiu. El biografiat era més aviat un home entotsolat i contradictori, amb una potencialitat humana, eclesiàstica i literària que, talment un foc colgat, no va acabar mai de manifestar-se plenament. Potser ara, esventades una mica les cendres que l’ocultaven gràcies a aquesta publicació “in memoriam”, aquell foc es revifarà fins a escalfar-nos i tot. Les llums i les ombres del nostre personatge, reconegudes per tothom, ara, a distància de tants anys, potser seran més complementàries. El claustre del Monestir de Serrateix que il•lustra la coberta d’aquest llibre, amb el seu pou i la seva austera bellesa, qui sap, tal vegada ens pot parlar com ningú d’aquell rector de pagès que hi transitava com un monjo, el darrer abat Froilà. Aquesta miscel•lània, però, no sols parla d’una persona en concret, sinó que es converteix en un document històric en descobrir-nos les interioritats del Seminari de Solsona i, per extensió, de tota la diòcesi, pel que fa a la formació humana, religiosa, cultural i patriòtica dels seminaristes en uns temps tan difícils com els de la immediata postguerra. Indirectament, també s’hi posen en evidència les llums i les ombres d’aquella Església preconciliar.

Sobre Climent Forner

Va néixer a Manresa l’any 1927. És I se sent berguedà de tota la vida per ser fill de mare berguedana i per haver viscut a la ciutat de la Patum des dels 9 anys. Estudià al Seminari de Solsona, i d’ençà de la seva primera missa, l’any 1952, ha exercit successivament el seu ministeri a Bellpuig, Tàrrega, Castellar de n’Hug i Navàs i, en l’actualitat, a Viver i Serrateix. La seva obra poètica ha estat aplegada en tres volums: L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, Liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995). Entre d’altres, ha publicat també el poemari Amb peus lleugers com els dels cérvols (1993). L’any 1996 donà a llum el llibre Un llarg hivern a Castellar de N’Hug (Diari d’un rector), publicat en aquesta mateixa col•lecció. Membre del grup de redactors de la Biblioteca «Escriptors del Berguedà», cal remarcar que l’any 1986 hi publicà l’Obra poètica de Guillem de Berguedà i altres trobadors, traduïda de forma molt reeixida i bella a judici de Martí de Riquer. En col•laboració, va publicar Goigs marians del Bisbat de Solsona (2001). Darrerament ha publicat una selecció dels seus goigs i auques populars a De cim en cim (2004).

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Una de les tasques literàries que Climent Forner ha dut a terme al llarg de la seva dilatada trajectòria d’home de lletres –més enllà de la del conreu de la pròpia poesia--, ha estat la de crític, divulgador i reivindicador de l’obra d’altres poetes i escriptors, i, per extensió, de la tradició i història literàries de casa nostra. Una feinada, de dimensions considerables i de no menys valor, que bé mereixia que fos recollida, si més no en part, en un volum. Per això, amb aquests Besllums, l’autor ha aplegat una tria dels seus apunts crítics que, en origen, havien estat bàsicament conferències, homilies, pròlegs o articles. Ara, tot mantenint també el to i la frescor dels textos pensats per a una audiència, el lector té l’oportunitat d’assistir de nou o per primera vegada a aquesta petita càtedra per acollir unes lliçons de literatura que, amb les figures de Verdaguer i el Rector de Vallfogona com a caps de brot, Climent Forner ens ofereix donant més llum i més claror a les obres dels autors i als seus periples vitals.

Sobre Climent Forner

(Manresa, 1927). Capellà i escriptor. Berguedà de cor i d’adopció. En l’actualitat, rector de Viver i Serrateix. Estudià al Seminari de Solsona. Director del Full diocesà durant una trentena d’anys. Ha publicat un munt de llibres entre els seus originals i els d’altres d’autors que ha donat a conèixer. Alguns títols en vers, des del primer, Els únic mots (1964), als darrers, Amb peus lleugers com els dels cérvols (1993) i A sou d’amor (2002). A més, els volums L’Ull de Taüll (1983), Liridunvau, liridonvon (1989) i Carrer Major, 20 (1995). En prosa, a més d’alguns títols de narrativa infantil, Un llarg hivern a Castellar de n’Hug (1996), Fulls del “Full” (1998) i Navàs en viu (2002). Ha traduït al català modern Guillem de Berguedà i Ausiàs March. En col•laboració, va aplegar els Goigs marians del Bisbat de Solsona (2001) i ha publicat una selecció dels seus goigs i auques populars a De cim en cim (2004). Darrerament ha tingut cura del volum Foc colgat. Miscel•lània Mn. Palou (2005) i ha publicat Cims d’Estela. Retrats de set berguedans il•lustres (2005), ambdós llibres editats per L’Albí. Forma part del grup de redactors de la Biblioteca Escriptors del Berguedà.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Aquest llibre recull unes quantes històries, en forma d’esbós biogràfic o petit retrat literari, de tot un seguit de dones solsonines que mereixien ser rescatades de l’oblit i de nou reivindicades. Però com reconeix M. Dolors Guàrdia en el prefaci, la recerca que ha dut a terme sovint no li ha estat fàcil ja que “després de passar uns dies a l’Arxiu, no em va quedar altre remei que començar anar casa per casa a recollir informació de parents, amics i coneguts, i confegir així petites històries de grans senyores que per una o altra raó havien destacat en la vida solsonina; especialment d’aquelles que, tot i arrossegar la feixuga càrrega de ser dones, havien tingut cura de la seva ciutat i hi van participar d’alguna manera per millorar-la, engrandir-la o dignificar-la”. Per tot això, l’autora ha volgut dur a terme amb el present volum un acte de justícia, amb el desig que aquesta vintena de figures femenines de tots els temps que hi aplega puguin romandre presents, més enllà de la memòria popular, també en les generacions més joves.

Sobre M. Dolors Guàrdia

Va néixer a Balaguer (La Noguera). És llicenciada en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Ha treballat com a professora de secundària a l’IES Pius Font i Quer de Manresa i a l’IES Francesc Ribalta de Solsona, ciutat on resideix. Ha escrit diverses obres de narrativa i teatre, d’entre les quals ha publicat Qui en té la culpa? (2001), Crónicas de este mundo (2002), Cacics i menestrals (2005) i Ene/amigues (2005), aquest darrer amb el pseudònim de Mad Griff. És autora també del llibre Diagnóstico: invalidez (Diario de mi fibromialgia y fatiga crónica), editat l’any 2006.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Amb La flor de l’esperança, Josep M. Ballarín ens ofereix una obra molt pensada, amb la qual diu haver-se desfogat: “Si no les vento, rebento”, reconeix. I no li reca. Parlant quan cal de política sense fer política, els seus escrits són altament reveladors no sols del temps que li ha tocat de viure sinó de la seva fidelitat i del seu compromís amb aquest país i la seva gent, tot acabant la seva lliscada, al dir d’ell, en el més ample terrer que és l’Església. Uns textos, en definitiva, oportuns i brillants, incisius i esperançadors, que fan un recorregut per tot allò que al llarg de la seva dilatada trajectòria l’ha marcat i que ha estimat. Les coses, els llocs i les persones, sense oblidar la guerra ni “el color dels nostres somnis”... Mossèn Ballarín ens brinda ara, com si fos el seu llegat literari, tot pensant en les noves generacions, una síntesi del seu pensament, que és alhora un particular homenatge a la terra, la llengua, la història i els amics amb els quals ha compartit lluites i esperances.

Sobre Josep M. Ballarín

(Barcelona, 1920)

Des de 1958 al 1993, va ser capellà custodi del santuari de Queralt, on va viure i va desenvolupar la seva vocació literària. Es va donar a conèixer com a escriptor sobretot a partir de Francesco (1967). Ha manifestat sovint que, en això d’escriure, s'hi va trobar sense cercar-ho, però també s'ha trobat escrivint a l'Avui des del primer dia, sortint a TV3 i col•laborant a Ràdio Estel, entre d’altres mitjans. El cas és que, des que marxà de Queralt, no ha posat fre a la seva activitat literària, tot al contrari. Va trobar la seva "Terra Santa" a Gósol, als peus del Pedraforca, la mítica muntanya berguedana que li ha portat la pau i la serenitat necessàries per a continuar donant a la llum nous títols com el que avui presentem. Actualment, té una trentena volums publicats, d’entre els quals sobresurten la novel•la Mossèn Tronxo (1990) i, a cura de L’Albí, els llibres Queralt, Rasos de Peguera (1988), editat després amb el títol Camins i silenci (1995), la selecció de la seva obra dins Prosa escollida (1990), amb pròleg de Josep Benet, i el seu Homenatge a Queralt (1994). Amb Santa Maria, pa cada dia va guanyar el Premi Ramon Llull de 1996. I, entre d’altres obres, té publicats els títols Terra Santa i torna a Gósol (1997), Catalunya, terra de mar menuda (1998), El bon Déu dels bolets (1999), Poblet: monjos (2002) i L’illa del guacamai (2006). El 1995 li fou concedida la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva tasca religiosa i literària.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Amb motiu dels noranta anys de Josep M. Ballarín, L’Albí recupera un dels seus llibres més personals i emotius: el que constitueix el seu particular, íntim i imprescindible Homenatge a Queralt. Una obra que aplega els textos més entranyables de l’autor de La flor de l‘esperança, els que va escriure al llarg dels trenta-cinc anys que va ser capellà custodi del santuari, d’entre els quals cal destacar la seva “Missa apòcrifa”, escrita per a la Vetlla de la Gala de Queralt, i també el seu “Comiat de Gala” de la muntanya que, per a ell, ha estat sempre molt més que el Sinaí: “la muntanya de les benaurances”.

Sobre Josep M. Ballarín

(Barcelona, 1920)

Des de 1958 al 1993, va ser capellà custodi del santuari de Queralt, on va viure i va desenvolupar la seva vocació literària. Es va donar a conèixer com a escriptor sobretot a partir de Francesco (1967). Ha manifestat sovint que, en això d’escriure, s'hi va trobar sense cercar-ho, però també s'ha trobat escrivint a l'Avui des del primer dia, sortint a TV3 i col•laborant a Ràdio Estel, entre d’altres mitjans. El cas és que, des que marxà de Queralt, no ha posat fre a la seva activitat literària, tot al contrari. Va trobar la seva "Terra Santa" a Gósol, als peus del Pedraforca, la mítica muntanya berguedana que li ha portat la pau i la serenitat necessàries per a continuar donant a la llum noves obres. Actualment, té una trentena de volums publicats, d’entre els quals sobresurten la novel•la Mossèn Tronxo (1990) i, a cura de L’Albí, els llibres Queralt, Rasos de Peguera (1988), editat després amb el títol Camins i silenci (1995), la selecció de la seva obra dins Prosa escollida (1990), amb pròleg de Josep Benet, i aquest imprescindible Homenatge a Queralt. L’any 1996, va guanyar el Premi Ramon Llull amb Santa Maria, pa cada dia. I, entre d’altres, té publicats els títols Terra Santa i torna a Gósol (1997), Catalunya, terra de mar menuda (1998), El bon Déu dels bolets (1999), Poblet: monjos (2002) i L’illa del guacamai (2006). El 1995 li fou concedida la Creu de Sant Jordi en reconeixement de la seva tasca religiosa i literària. L’any 2009, L’Albí va editar-li dins d’aquesta mateixa col•lecció el llibre La flor de l’esperança, un recull de textos, en bona part articles publicats al diari Avui, que constitueixen una síntesi del seu pensament, que és alhora un particular homenatge a la terra, la llengua la història i els amics amb els quals ha compartit lluites i esperances.

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Com ha escrit Climent Forner, Queralt és la llar pairal dels berguedans. De Guillem de Berguedà ençà, han estat nombrosos els poetes i escriptors que han descrit, en vers o en prosa, la bellesa de Queralt i de la seva obaga, i que també han lloat, és clar, la seva Mare de Déu i el santuari que l’acull. Però, com diu Josep M. Ballarín en el pròleg, Queralt és en si mateix un mot, i aquesta antologia un “recull dels mots més alats dels fills i afillats d’aquests termenals”.

“Quan arribem a Berga, la primera cosa que hem de fer és pujar al santuari de Queralt. El camí és apassionant. La presència de la terra és tan abassegadora que us sentiu com abrigat dins les mateixes entranyes del país.”

JOSEP PLA

“El domini del paisatge que s’obté a Queralt és, sí, un autèntic prodigi.”

BALTASAR PORCEL

“La muntanya de Queralt és, senzillament, meravellosa.”

JOSEP ARMENGOU

“Des de dalt mateix, Queralt és una mirada al vell país.”

JOSEP M. BALLARÍN

PUBLISHED 26 Mar 2014 CATEGORY

Sobre l'obra

Amb aquest títol genèric de Cançons de l’aspre cim, s’apleguen en el present recull les composicions musicals de Queralt, és a dir, les lletres i les solfes dels goigs, els virolais, els himnes, les cançons, les caramelles i les sardanes. I així mateix, com un complement final, hi hem inclòs les dues auques, editades per Jaume Huch i Guixer, el 1941 i el 1957, respectivament, dedicades al santuari de la Mare de Déu de Queralt. Després de l‘edició, l’any 1992, de l’Antologia queraltina, en dos volums, i de la recent reedició de l’obra literària (poesia i prosa) en el llibre A recer de Queralt (2010), calia també recuperar i reivindicar l’obra popular i musical. Ara, ambdós llibres, que podríem considerar germans i complementaris, posen de nou a l’abast dels lectors el ric patrimoni literari i musical d’un dels santuaris més emblemàtics del nostre país, enclavat en un dels indrets més fascinants i meravellosos de casa nostra: recer de pau i balcó de Catalunya.

Sobre Jaume Huch

(Berga, 1961)

L’any 1986, va fundar Edicions de L’Albí i la revista de poesia Ultime. Entre d’altres papers, ha publicat la novel•la Els ulls de la Geganta Vella (2002) i els reculls de poemes Tentinejant (1998) i Patumejant (2009). Amb el pseudònim de Mitus Stampa, ha publicat també diverses obres de literatura i infantil i juvenil. Conjuntament amb Climent Forner, va tenir cura del llibre A recer de Queralt (2010), que comprèn la part literària de l’Antologia queraltina apareguda l’any 1992. Forma part del Grup de Viver, equip redactor de la Biblioteca Escriptors del Berguedà.

Page 2 of 3

Notícies