Descripció
L’autor fa servir escenaris de ficció surrealistes com en altres obres seves. Li serveixen per defensar un humanisme que està assetjat per les noves tecnologies. Sosté moltes converses
amb diversos pensadors, que li permeten elaborar la seva pròpia visió del món i la vida. Fa un cant o un himne a l’ésser humà emergit en el nostre «Planeta dels prodigis», ja que ha
donat vida, entre aleatorietats, a un ésser que, per la seva impressionant insignificança dins l’Univers, és com un granet prodigiós d’una densitat espiritual tan sublim com la singularitat que donà pas a la formació de l’Univers, a les galàxies i els planetes, com el nostre. Joaquim Sala considera que el nucli d’aquesta densitat espiritual (per això canta al natalici i no a la mort) ha d’augmentar en un humanisme més enfortit i avançat que rau en la nostra capacitat de trobar sentit a la vida com una font de salut creativa i eterna ―malgrat l’abundància de sentits tòxics i mortífers― que apunta a la Veritat, el Bé, la Bellesa, la Justícia (en majúscula)…, com a grans punts transcendentals. I aposta per convertir en art la vida humana que es troba en transició cap a un nou humanisme encarat a un futur ben obert. Al final, proposa com un viatge imaginatiu a través d’uns exercicis pràctics de meditació i de reflexió.
